GERMANS, ANYS, NOSTÀLGIES...

GERMANS, ANYS, NOSTÀLGIES...

Un petit, recull de fotografies,

trobades, aquí, o allà,

em conviden, així, a reflexionar.

No, no, es el que pugui, semblar,

No es un salt en el temps,

la qüestió, va mes enllà,

“ els anys no perdonen “ solem dir,

què no perdonen?,

què ens han de perdonar?

Què el nostre cos, s'acabi per encorbar ?

ple d'arrugues, acabar?

Mes aviat, o mes tar, a tots en ha de passar,

Posant, jo la vista enrere, m'agradaria... sumar,

sumant, la edat dels tres germans, 229 anys,

caram!, - es per pensar -, tindríem, molt de que parlar,

malauradament, poc tenim l'oca-cio, dels tres, ajuntar,

son, malalties, problemes, esdeveniments, familiars,

la vida, es qui desi-deix, nosaltres, em de acceptar,

tampoc fem res, per la situació, evitar,

vivim, el nostre dia, a dia, Si,- ho acceptem,-

perquè ens em d'esforçar?.

La nena, ( jo ) la petita, la ultima, a la família arribar,

i sentit nostàlgia, a punt dels 70, entrar,

aquestes fotografies, no puc deixar, de mirar;

fins el punt , que demanaria, si això es pogués, demanar,

reviure, el màgic, moment,

( a Cal Sisi ens varen retratar,)

de tornar a ser petita, amb una palma, a la ma,

i als braços, del meu germà... poder tornar !.

Lolita Carrión 1 de setembre 2016