Enyorances

Sant Feliu, on jo vaig néixer

"quin poble mes bonic";

n'era el mes de setembre

del 1946

llavors, on jo vaig neixer

s'anomanava el " va í ve ";

una casa gran i vella

on hi vaig viure molt bé

El poble, una " gran familia "

tots ens dèiem "passi-ho bé ",

ens saludàvem, parlàvem...

els veïns, ( com familiars ).

De cotxes, pocs n'hi passaven,

i arbres n'hi havien també...

( jo estava al mig ) :

a l'esquerra, carrer dels arbres"

a la dreta " carreretes "

i ara tot, n'es a fer " punyetes"

on és la casa on vaig néixer?

on es la Plaça de la Vila?

on és el petit comerç?

d'això en diuen el progrés??

peró tot está enderrocat

casa meva i al costat,

pisos, i pisos que aixequen

els arbres els van tallant.

Tot es ciment, tot es tristó

62 anys els que tinc ara

tant sols 62, ó son molts ?

De la muntanya "Mas LLuhi ",

del riu " Falguera i el Pla "

i del nostre Sant Feliu ?

que ens queda ?

dons sento que no ens queda res.

La gent pel carrer ni et parla,

no coneixes a ningú,

els veïns ja no es reuneixen

i quasi bé ni es coneixen

Será que m'he fet molt gran ?

i tinc moltes anyorances,

Jo estimo Sant Feliu

( el d'abans ) no tan el d'ara;

el va í ve, els veïns, amics...

Dons sí, jo tan sols visc d'enyorances !!.