Sant Feliu , on jo vaig néixer
“ quin poble més bonic “
era el mes de setembre,
de 1946
Llavors on jo vaig néixer
s'anomenava el “ Va i Ve “
una casa gran i vella
on hi vaig viure molt bé.
El poble una “ gran família “
tots ens dèiem, “ passi-ho bé “
ens saludàvem, parlàvem...
els veïns, ( com familiars ).
De cotxes, pocs n'hi passaven,
grans arbres hi havien també.
Jo estava al mig
a l'esquerra, Carrer dels arbres,
a la dreta, Carreretes,
i ara tot és a fer “ punyetes “
On és la Plaça de la Vila?
On és la casa on vaig néixer?
On és el petit comerç?
D'això en diuen el progrés ??.
Però tot està enderrocat
casa meva i al costat,
pisos i pisos que aixequen
els arbres grans, són tallats.
Tot és ciment, tot és tristor,
60 anys els que tinc ara,
tan sols 60, o són molts?
De la muntanya, “ Mas Lluhi “
del riu, “ Falguera i el Pla “,
i del nostre Sant Feliu
Que ens quedarà ?
La gent, pel carrer, ni et parla,
no coneixes a ningú,
els veïns ja no es reuneixen.
Quasi bé, ni es coneixen.
Serà que m'he fet molt gran
i tinc moltes enyorances?.
Però jo estimo Sant Feliu,
( el de abans ) molt més que el d'ara,
el Va i Ve, els veïns amics...
Si, jo tant sols visc...d'enyorances !.
Lolita Carrión
març 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada